martes, 6 de diciembre de 2016

Novedades esperadas en 2017

Cada año publico una entrada de este estilo en el blog, esta ya es la cuarta. Ya sabéis que me interesan mucho las novedades editoriales y esta es una buena forma de planificar mis lecturas, aunque luego algunos de los libros que me interesaban hace un año no haya acabado leyéndolos, ya sea por cuestión de precio de la edición digital, porque las críticas no hayan sido buenas, o mayoritariamente, porque aparecen otras historias que llaman mucho más mi atención.

Las novedades editoriales en castellano o en catalán no se hacen públicas con tanta antelación como las novedades en inglés, y por tanto estas últimas son las que van a predominar en esta entrada.
Uno de los géneros que más me gusta es la space-opera, y este año viene bien surtido. Espero terminar la trilogía de la transformación de Neal Asher, una de las que más he disfrutado en los años anteriores,  con la novela Infinity engine.


Kameron Hurley presenta en febrero The Stars are Legion, y John Scalzi inaugura en The Collapsing Empire una nueva saga de space-opera, abandonando por fin su ya desgastado universo de La Vieja Guardia.
Neal Stephenson también va a publicar este año, un tocho de 800 páginas sobre la desaparición de la magia y viajes en el tiempo, The rise and fall of D.O.D.O, escrito a cuatro manos con Nicolle Galland. Últimamente sus novelas son irregulares, pero siempre cuenta con mi buena predisposición hacia su obra.

También espero con ganas la segunda parte de una de las novelas que más me gustó este año, Luna, de Ian McDonald. Tendremos que esperar hasta marzo para saber qué se cuece en nuestro satélite, después del gran cliffhanger con el que termina la primera novela.
Tengo ciertas dudas con New York 2140, de Kim Stanley Robinson, que es capaz de lo mejor y de lo peor. Aunque seguramente acabaré dándole una oportunidad, me interesa una gran urbe inundada como escenario de una novela.



Vamos con los asiáticos. Después de haber terminado la trilogía de Remembrance of the Earth's past (cuyos dos últimos volúmenes NOVA va a publicar en español este año), necesito mi dosis anual de Cixin Liu. Tendré que esperar hasta agosto, cuando se publicará Ball lightning.


Voy a estar muy pendiente de la publicación por parte de Lee Runas de la traducción de la antología de relatos de Ken Liu, The paper menagerie, que va a ocupar un puesto de honor en mi estanteria, así como de la antología de ciencia ficción china traducida por el mismo Ken Liu, Invisible planets.
También se va a publicar la traducción de la segunda parte de su trilogía The Dandelion Dinasty, pero me da cierta pereza empezar una saga tan extensa, ni que esté escrita por uno de mis autores favoritos.


Este año he retomado la fantasía, y seguramente volveré al universo de Malaz con la segunda parte de la trilogía Path to Ascendancy, de Ian C Esslemont, Deadhouse landing. Estoy muy interesado en el universo que ha creado N K Jemisin en la trilogía The Broken Earth, de la que se va a publicar el tercer volumen, The Stone Sky. Las críticas del segundo volumen son muy favorables y pronto va a aparecer por aquí.
La obra de Adrian Tchaikovsky también me interesa, y espero retomar la saga de Echoes of the Fall con su segundo volumen, The Bear and the Serpent.


Aunque este año he leído muchas novelas y antologías de relatos escritas en castellano, ahora mismo tengo poca información sobre futuras publicaciones de autores españoles. Espero con ganas la revisión de El tercer nombre del Emperador, de Víctor Conde, pero esperaba que se hubiera publicado ya este año. También me interesa mucho la segunda parte de la saga de space-opera El eterno retorno, escrita por Pau Varela.
Este año van a publicar dos de las grandes damas de la ciencia ficción catalana: la editorial Pagés publicará la novela ganadora del Manuel de Pedrolo Estirant el fil escarlata, de Montserrat Galícia, y también tendremos nueva novela de Carme Torras, que se publicará en Males Herbes

Desde que tengo el blog me he aficionado a la narrativa breve, y estoy convencido que este año aparecerán gran cantidad de antologías de relatos  que valdrán la pena, como ha pasado en 2016: espero que Mariano Villarreal continúe haciendo de las suyas, Alucinadas III, Strahan con su Infinity Project, o una antología sobre Imperios galácticos editada por Neil Clarke que ya tengo en mi lector. La narrativa breve es la que acaba proporcionando sorpresas más agradables y proyectos más interesantes.

Y termino cómo he terminado las tres ediciones anteriores de esta entrada. Este va a ser el año que, por fin, se va a publicar The Winds of Winter. Soy muy fan del universo que ha creado Martin, pero si no saca ya la novela, creo que voy a acabar perdiendo interés. 
Espero que el 2017 os proporcione buenas lecturas a todos.

sábado, 3 de diciembre de 2016

Crosstalk - Connie Willis

En la entrevista que realicé hace poco a Sofia Rhei comentaba que una de las novelas que le había gustado más últimamente era Crosstalk, de Connie Willis. Cosas de la vida, pocos días después de publicar la entrevista la novela me tocó en un sorteo organizado por La nave invisible, y, debido a su recomendación, la puse en lo alto de la pila. Me sabe mal discrepar con Sofia, pero me ha parecido una novela más bien aburrida y que estira demasiado una buena idea.
La historia podría estar situada perfectamente en nuestra época, y la protagonista es una ejecutiva de una empresa de telefonia móbil, Briddey, que, se somete juntamente con su reciente novio, Trent, a una nueva tecnología, el EED, que les permitirá estar tan conectados que van a percibir los sentimientos del otro.
El problema es que los amigos y especialmente la família de Briddey no estan muy a favor de que se instale esta nueva tecnología. Tampoco les gusta mucho Trent, el promotor de la idea. Aún así Briddey decide ignorar las advertencias de las personas que la quieren y inicia el procedimiento.
A partir de ese momento se desencadenan una serie de situaciones (no quiero entrar en spoilers) con un fondo humorístico y con un estilo que me ha parecido una mezcla de las historias de Bridget Jones (Briddey me ha cansado mucho como personaje principal por el montón de decisiones inadecuadas que toma) y las comedias teatrales de situación en la que los personajes van entrando y saliendo del escenario creando situaciones más o menos graciosas. 
Hay momentos que me han parecido bien conseguidos, sobre todo los primeros capítulos, en los que Willis consigue presentar una sociedad hiperconectada y estresada por la gran cantidad de mensajes y llamadas a las que tienes que responder con inmediatez. También hay que destacar a algunos de los personajes secundarios de la empresa y de la familia de Briddey. La combinación de tía abuela dominante de la família, hermana con problemas con los hombres que elije y hermana sobreprotectora que está criando a una niña peculiar (gran personaje) sin la presencia del padre, funciona muy bien y genera los diálogos y situaciones más divertidos de la trama. 
El problema principal es que da muchas vueltas sobre las situaciones en las que Briddey se ve envuelta y las mira desde todos los ángulos posibles provocando que ciertas ideas se hagan muy repetitivas y acaben cansando. Creo que le sobran la mitad de las páginas, que la idea, personajes y situaciones que plantea podrían haber originado una buena novela de 250-300 páginas, pero no de 500. 
Hay algunos momentos que proporcionan sorpresas, pero se ven venir de lejos, aunque creo que Willis deja pistas deliberadamente para que el lector tenga la sospecha antes de que Briddey descubra las situaciones (si no es así, creo que es un fallo de planteamiento bastante grave). 
En fin, no me han convencido ni el planteamiento general de la historia, ni de la tecnología que presenta, ni las consecuencias de su instalación, ni la resolución final de la historia. Entre medias hay escenas divertidas, detalles que me han gustado y situaciones que me han interesado, pero no es una lectura que os recomendaría en su conjunto. Aunque si os interesan las mezclas de situaciones de enredo, humor y un punto de romance, puede que esta sea vuestra novela. Creo que yo no soy su público objetivo.

miércoles, 30 de noviembre de 2016

Entrevista a Jordi de Manuel

Aquest any m'havia fixat l'objectiu de fer més entrevistes a a autors en el blog. Per fer la primera en català vaig pensar en Jordi de Manuel, a qui vaig conèixer breument (més breument del que m'hagués agradat) en una trobada a Torrebesses i amb qui comparteixo ofici, estudis, vocació i afició. En Jordi és un autor força prolífic, i ha estat guardonat amb diversos premis, entre ells els prestigiosos Manuel de Pedrolo i l'Ictineu (dos cops) i ha accedit molt amablement a respondre a les meves preguntes.

DoE: Gràcies per respondre a aquestes preguntes Jordi. Tot i que siguis un autor veterà amb moltes novel.les publicades potser algun dels lectors del blog no et coneix. Ens podries dir qui és Jordi de Manuel?
JdM: Sóc bàsicament un professor de ciències que aviat va adonar-se que el llegien els seus alumnes suposadament per aprendre era avorrit, tediós i, en general, poc útil. Així, des de fa uns trenta anys, la meva feina ha estat el meu “taller d’escriptura” i és a les aules on vaig començar a fer-me com a escriptor, primer com a part de la meva feina perquè els meus estudiants aprenguessin millor, i això em va dur a ser narrador de ficcions, que és també un ofici que s’aprèn lentament, picant molta pedra i llegint molt.   

DoE:Ets un lector habitual de ciència ficció o fantasia? Si és així, quins autors han estat els teu favorits i creus que han pogut influenciar en la teva obra?
JdM: Llegeixo de tot, i tant com puc. Com a lector adolescent em vaig iniciar a la ciència-ficció amb “El dia dels trífids” de John Wyndham, que crec que em va influir fins al punt de marcar-me la preferència del que estudiaria al cap d’uns anys. Aviat vaig arribar a Asimov, Clarke, Bradbury, Ballard i Vonnegut que ara són autors clàssics indiscutibles. De Jules Verne havia llegit, sobretot, les històries il·lustrades adaptades per editorial Bruguera, recordo amb nostàlgia aquelles aventures i els mons que Verne va inventar. Manuel de Pedrolo el vaig descobrir molt més tard, no sóc de la generació que va llegir el Mecanoscrit a secundària.
No sóc conscient de fins a quin punt aquests autors, i molts altres, poden haver influït en el conjunt de la meva obra, però probablement en sóc deutor i es podria trobar una influència en la temàtica que trio en les trames de ciència-ficció que fins ara he escrit.

DoE: Ja has comentat que ets del sofert gremi dels professors de secundària. Jo que també en formo part em pregunto amb certa enveja d’on treus temps per escriure. Ets un escriptor metòdic o caòtic?
JdM: No sóc gens metòdic, més aviat em deixo envair pel caos i vèncer per l’entusiasme. La prova és que tinc tantes idees noves que, ara per ara, porto cinc novel·les i un llibre de relats en marxa simultàniament. Un escriptor metòdic mai no ho faria... El temps és una altra qüestió. Jo em dec a la meva feina de professor a la qual li dedico moltes hores i esforços a l’aula i a casa cada dia, i m’agrada, però, esclar, em treu temps per escriure. Sóc una mica egoista del temps i procuro ser molt eficient i disciplinat en el que faig... i no necessito dormir gaires hores.

DoE:Els teus alumnes coneixen la teva faceta d’escriptor?
JdM: No acostumo a dir als meus estudiants que sóc escriptor... però acaben per descobrir-ho i alguns els sorprèn que, a més de ser professor, escrigui novel·les i contes.

DoECom tu, jo també soc biòleg, i m'ha sorprès el poc ús que fas d’aquesta ciència en les novel.les que he llegit. Te’n mantens allunyat perque t’agrada explorar noves disciplines? És més fàcil especular i inventar en aquelles matèries que no domines tant?
JdM: No m’agrada “fer de professor” en la ficció per tant defujo el didactisme quan faig literatura, però inevitablement un escriu sovint sobre allò que més coneix, i la biologia i la ciència hi són molt presents: “El pes de la por”, “L’olor de la pluja”, “Cabells porpres” o “El cant de les dunes” són novel·les on la biologia té un paper important, i també és el cas de relats com “Crònica breu d’un ésser estàtic”, “Missatges”, " El cor", “Calcs” o “Nit del segon origen”.     

DoE: Doncs anava ben desencaminat, me les apunto. La teva darrera novel.la publicada, Foc Verd, torna a estar protagonitzada per l’inspector Marc Sergiot, i ja en són 8. Ja deu ser com de la família. Què és el que et fa tornar a la Barcelona alternativa on viu aquest entranyable personatge?
JdM: Sergiot va néixer com a personatge a “L’olor de la pluja”, quan vaig la vaig començar a escriure el 1996 i va anar creixent inesperadament dins la novel·la fins que la vaig publicar deu anys després. Entremig vaig publicar tres novel·les (totes premiades) amb ell com a personatge que havien d’estar ambientades abans dels esdeveniments de “L’olor de la pluja”. He anat bastint l’inspector Marc Sergiot durant els últims vint anys amb vuit novel·les i un llibre de relats, “Mans negres”, que es publicarà el gener de 2017. És, com dius, un personatge de la família i me l’estimo molt. “Foc verd” és la primera novel·la en què el faig sortir de Barcelona i me l’enduc a Galícia on, sense voler-ho, es troba amb uns crims antics i terribles. Segurament escriuré una novel·la més que tancarà el cicle i serà molt diferent de totes les altres i del llibre de relats: deu obres d’una saga policíaca és un número considerable per a la literatura tan poc normalitzada en els gèneres com la nostra. Fins ara cap altre personatge de novel·la negra en català protagonitza tantes obres com Marc Sergiot.    

DoE: Té molt mèrit. Fa poc vas participar en una experiència molt interessant juntament amb altres tres escriptors en el Palau de Torrebesses. Ens expliques una mica en què consistía aquesta iniciativa?
JdM: Fa 200 anys,  a Villa Diodati,  les ribes del llac Ginebra, es van recloure Lord Byron, Percy Shelley, John Polidori i Mary Shelley. Van ser uns dies de l’estiu sense hivern de 1816 com a conseqüència de l’erupció de l’estratovolcà Tambora, a Indonèsia. Polidori va inventar la literatura de vampirs i Shelley va crear Frankenstein que és el llibre fundacional de la ciència-ficció. L’editorial Apostroph i l’ajuntament de Torrebesses van tenir la idea de fer una vila Diodati “a la catalana” i tancar quatre escriptors de gènere (Empar Fernández, Emili Bayo, David Marín i un servidor) al castell del poble durant un cap de setmana. Una nit terrorífica que ens va inspirar un conte a cadascú.

DoECrec que el llibre de relats es publicarà pels voltants de Sant Jordi, oi? Tens enllestit el teu relat ja? Ens pots fer cinc cèntims de la seva temàtica?
JdM: El relat apocalíptic que he ordit combina la ciència-ficció amb el terror. Té relació amb una novel·la inèdita que he escrit, on el món canvia completament per l’impacte d’un cometa. El relat té com a protagonistes un home i una filla adolescent que intenten sobreviure fins que arriben al castell de Torrebesses... i no puc explicar gaire més.    
   
DoEEn aquesta trobada us van fer una pregunta relacionada amb els gèneres literaris, i em sembla recordar que et vas mostrar una mica escèptic amb les etiquetes. De fet, les dues novel.les teves que he llegit les considero una barreja de diferents gèneres. És un fet premeditat?
JdM: No em sap gens de greu reconèixer que sóc un escriptor de gènere, però no m’agrada gaire etiquetar les meves obres perquè sovint combinen diversos gèneres. No és un debat que m’amoïni gaire. La literatura és la biografia del món, del passat, del present i del que pot venir, i ha d’explorar la condició humana en tots els seus vessants. Sempre ha de commoure i, si pot ser, emocionar i “colpejar”el lector. Això és el que distingeix la bona ficció de la dolenta, els llibres bons dels mediocres.  


DoEGaudeixes més preparant i escrivint una novel.la negra o una de ciència ficció?
JdM: M’agrada molt, molt, investigar (abans i durant) l’escriptura. La recerca de l’escenari, la història o els personatges, per crear una trama és apassionant. Recordo quan preparava “El raptor de gnoms” que vaig estar mig any recorrent molts racons meravellosos i desconeguts de Collserola on el meu personatge, que acabava d’arribar de la guerra dels Balcans, havia d’alliberar els nans de jardí que raptava dels jardins de la part alta de la ciutat. O en la recerca de “La decisió de Manperel”, quan llegia sobre el matemàtic Grigori Perelman i buscava l’illa àrtica on situar el meu Manperel (nom fet amb les síl·labes de Perelman), això també va ser apassionant... i aquesta passió, aquest entusiasme, sens dubte es transmet al lector. Jo gaudeixo igualment preparant i escrivint novel·les negres i de ciència-ficció, o amb barreja de gèneres; és la literatura que permet explorar amb precisió els dilemes morals.

DoEA més de les novel.les també has publicat un parell d’antologies de relats. Quin format t’atrau més, el de la narrativa breu o el de la narrativa llarga? O depèn de l’història?
JdM: La narrativa breu utilitza uns recursos i una tècnica diferents que la novel·la. He publicat més de cent relats i cada dia em costa més fer-ho i sóc més exigent quan escric una narració breu. Te la jugues en poc espai: tens entre 2000 i 6000 paraules per atrapar i seduir el lector, dur-lo cap on t’interessa i sacsejar-lo emocionalment. El relat exigeix molt al lector, que ja no es pot deixar portar per una història llarga (la novel·la) i tot ha de concentrar-se en poques pàgines: l’exigència cognitiva és més alta quan llegim un relat... llegir un relat requereix un esforç intel·lectual i potser per això al nostre àmbit no es llegeix gaire narrativa breu. A Catalunya tenim una bona tradició de narradors de relats breus: Calders, Pedrolo, Monzó... Cal que les editorials hi creguin i apostin, però tot depèn que hi hagi lectors. Si la gent no llegeix i no compra llibres, els editors no s’arrisquen.

DoESegurament aquesta entrevista es publicarà desprès del lliurament dels Ictineus d’aquest any. Ets l’únic autor que l’ha guanyat dos cops i suposo que deus tenir cert afecte a aquest guardó. Has votat? I si és així, ens pots dir a qui?
JdM: Cada any voto, només m’abstinc quan tinc una obra meva, novel·la o relat, que opta al premi. Estic molt content que hagi guanyat l’Antoni Munné-Jordà amb la novel·la Michelíada. És un autor grandiós que es mereix molts premis i més reconeixement del que té.

DoE: A mi també em va agradar molt la novel.la. Com veus el panorama de la ciència ficció i fantasia escrita o traduïda al català? Des de dins es veu menys desolador que des de fora? Per curiositat, una novel.la com La decisió de Manperel, guanyadora de diversos premis i amb un cert ressó mediàtic, quants exemplars pot arribar a vendre?
JdM: Quan conviuen dues llengües i una és molt més potent que l’altra, la literatura de la llengua feble mai no acaba de normalitzar-se. En la literatura popular la desproporció encara és més evident, ho explicava Jaume Fuster fa més de quaranta anys tot referint-se a la diglòssia. Des de llavors la situació a Catalunya no ha canviat gens i això ho saben molt bé els experts en sociolingüística. Jo no em vull queixar perquè escric en la meva llengua literària el que vull i encara tinc lectors. “La decisió de Manperel” va tenir una edició i una reedició modesta i havia de ser traduïda al castellà, tal com es deia clarament a les bases del premi, però la novel·la només es va publicar en català. Per què? Que cadascú en tregui les seves conclusions. 
Crec que cap lector no hauria de tenir prejudicis amb el gènere, i això passa encara més si la llengua original en què està escrita és el català. Estic fart d’anar a clubs de lectura i sentir persones que no havien llegit mai novel·la negra o ciència-ficció en català i et diuen que no es pensaven que els agradaria tant i que s’ho passarien tan bé. Cada any he de sentir comentaris com aquests, quan vaig a club de lectura de les meves obres.

DoEQuins són els escriptors actuals que segueixes habitualment, tant a nivell nacional com internacional? Ens podries destacar alguna novel.la de les que hagis llegit darrerament?
JdM: No segueixo especialment cap escriptor, m’interessen tantes coses que es publiquen... tinc molts llibres comprats i pendents de llegir sobre la taula (uns 40, pel cap baix). Ara estic començant la novel·la “El problema de los tres cuerpos” del xinés Cixin Liu, crec que m’agradarà. 

DoE: Aquesta també em va agradar molt. Jordi, moltíssimes gràcies pel teu temps, i molta sort amb tots els teus projectes, estarem molt pendents.

sábado, 26 de noviembre de 2016

El despertar del Leviatán - James SA Corey

James SA Corey es el seudónimo que utilizan un par de escritores americanos, Daniel Abraham y Ty Frank, autores de una extensa y ambiciosa saga de ciencia ficción, The Expanse, que va a constar de 9 libros y varias novelas breves y relatos relacionados. Cinco de estos libros ya se han publicado y el sexto está a punto de caer. Hoy comentaré el primer título de la saga, El despertar del Leviatán (Leviathan Wakes), publicado recientemente en España por NOVA con traducción de David Tejera.
El proyecto despertó mi curiosidad desde el principio, sobre todo cuando hace unos años leí las opiniones de Odo en Sense of Wonder y Miquel Codony en La biblioteca de Ilium,  tan diferentes respecto al mismo producto. Este interés se vio acrecentado por la posterior presencia de las siguientes novelas en las nominaciones de los premios más representativos del género, y por la adaptación televisiva The Expanse (de la que me he mantenido alejado porque primero quería leer la novela). La publicación en español de la primera novela ha sido el momento perfecto para adentrarme en este interesante universo. Ya han aparecido las primeras reseñas, y continúan siendo dispares: de la elogiosa de Sagacomic a la decepcionada de Ficción Científica
Yo voy a mantenerme en un diplomático término medio: tiene partes muy entretenidas y una buena ambientación, pero también algunos fallos importantes.
El escenario es uno de los aspectos que más me ha gustado de la novela. La historia nos sitúa en un futuro relativamente cercano en el que la humanidad ha colonizado diversos cuerpos del sistema solar y está preparándose para intentar viajar a otras estrellas. Las relaciones políticas entre los cuerpos interiores (Tierra, Luna y Marte) y las partes más alejadas (los satélites de los gigantes gaseosos y los asteroides del cinturón) son complicadas y hay un ambiente de tensión. Me siento muy cómodo en este tipo de ambientaciones, y me ha gustado especialmente como tratan las diferencias culturales y físicas entre los habitantes de diferentes zonas del sistema. Puede que sea la edad, pero cada vez me interesan más este tipo de especulaciones que no las escenas de acción, que acaban aburriéndome.
Los autores utilizan a un par de personajes para explicarnos la historia, alternando los capítulos desde su punto de vista (en un estilo parecido al de las novelas de George R Martin, no en vano uno de los autores es colaborador suyo). Si a este hecho le añadimos un estilo fácilmente transportable a la pantalla y que el prólogo y el epílogo está protagonizados por personajes diferentes a los habituales, puedo entender los blurb que anuncian que esta saga es el equivalente a Juego de Tronos en el espacio, pero, francamente, este tipo de comparaciones ya me cansan, y dudo si sirven de reclamo o producen rechazo en los lectores. A nivel de calidad literaria y de complejidad, están a años luz.
Una de las tramas está centrada en Ceres y la protagoniza un investigador veterano, Miller, a quien las cosas no le están saliendo muy bien últimamente. Tiene un tono de novela negra en un ambiente opresivo y claustrofóbico muy interesante.
La otra trama está más relacionada con la acción y las aventuras en un entorno espacial, y está protagonizada por Holden, el segundo de a bordo de una nave carguera que transporta hielo desde los satélites de Júpiter hasta el cinturón.
La primera mitad del libro me ha enganchado mucho, mientras las tramas avanzan de forma paralela, pero hay un momento en que las dos líneas se cruzan, y a partir de ese punto mi interés decreció, ya que se utilizan demasiadas casualidades y intuiciones acertadas para hacer encajar las piezas en la trama (sólo os comentaré que aparece la típica escena de un personaje que averigua por deducción la contraseña para entrar en el ordenador de otro...parece mentira que utilicen todavía este recurso). 
Afortunadamente al final la historia remonta, pero no hasta llegar al nivel de interés de la primera mitad del libro.
Otro de los blurbs cataloga a la novela como un Blockbuster, y creo que es una definición acertada. Os la recomiendo si queréis leer una novela entretenida, para pasar un buen rato sin excesivas reflexiones, pero no esperéis que os deje marca. 
Aunque la primera novela no sea una obra redonda mi interés sobre este universo se mantiene y tengo la intención de continuar con la saga. Mientras espero que publiquen la segunda parte de la historia, Caliban's War, haré tiempo con la adaptación televisiva.

lunes, 14 de noviembre de 2016

Històries de les Terres Albes i altres relats fantàstics

Avui us presentaré una iniciativa molt interessant que ha publicat Edicions SECC, Històries de les Terres Albes i altres relats fantàstics, un recull de sis relats de temàtica i estructura molt diferents que ens permeten fer un tastet del talent que tenen els escriptors i escriptores de gènere en llengua catalana. 
Sembla que el panorama de narrativa breu de gènere  en català s'estigui animant. En els darrers anys s'han publicat diverses antologies de relats fantàstics: Punts de fuga Deu relats ecofuturistes (que espero que aviat aparegui per aquí) per Males Herbes  o Catalunya Mítica per Orcinny, per exemple. Tots aquests projectes, així com el que us presento avui, contribueixen a donar un impuls important als autors i s'han de recolzar.
I el contingut, us preguntareu? Doncs com totes les antologies d'autors diversos escrivint sobre temàtiques variades: un pel irregular i desconjuntat, però força correcte pel que fa a mitjana de qualitat, segons el meu parer.
El primer relat és d' Alícia Gili, l'editora. Collblanc és una història de temàtica medieval on apareixen bruixes, bandolers i senyors feudals que escanyen els pobres, amb una estructura narrativa similar a la dels contes clàssics, però amb un toc modern, sobretot perquè li veig un cert aire de reivindicació feminista. És un bon començament.
Ja havia llegit alguna cosa de Sergi G. Oset, però m'ha sorprès molt gratament amb En una galàxia poc llunyana. És una gamberrada disfressada d'història de ciència ficció en que el protagonista és un alienígena que s'assembla molt als nostres rosegadors, i que, desprès d'un accident amb la seva nau espacial, ha de sobreviure en el nostre planeta, tot i que les haurà de veure de tots colors. Molt divertit, però el sentit de l'humor no amaga que estigui molt ben pensat i ben escrit. 
Menut ens presenta La Laia, el Roc i l'infermer de la boira verda. El relat tracta sobre dos germans que tenen un pare malalt ingressat en un hospital i que descobreixen que un dels infermers té intencions ocultes i no és ben bé qui aparenta ser. Un conte excessivament innocent, amb algunes errades de plantejament, i un final massa abrupte pel meu gust. Tampoc m'ha acabat de convèncer L'Arbreda, de Carlos Castro, però en aquest cas és per la brevetat de la història (només dos pàgines) ja que la temàtica del bosc encantat m'atreia. 
La ciència ficció amb un toc més científic està representada per Seqüeles, de Sílvia Romero. Ubicat en un futur relativament proper, però amb molts detalls futuristes que ajuden a l'ambientació, està centrat en la investigació sobre l'envelliment i la mortalitat i les modificacions genètiques que cal fer per aconseguir-les. Força correcte, i amb un punt de mala llet molt interessant. 
I per acabar, el millor relat de tots, Transcomunicació Bovina, d'Hugo Camacho, recent guanyador del Premi Ictineu al millor relat. És una història de fantasmes molt divertida, amb dos fantasmes investigadors que hauran d'ajudar al fantasma d'una dona que ha mort recentment a explicar al seu fill que qui l'ha assassinada és la seva dona per quedar-se amb l'empresa familiar. 
La trama està plena de detalls molt divertits relacionats amb les normes de la comunicació entre el món dels fantasmes i el nostre, i, a més a més, és un clar manisfest antitaurí. Pot semblar una exageració, però crec que polint algunes cosetes poc tindria a envejar a relats de mestres de la fantasia urbana com Mieville, Pratt o Gaiman.
Aquest és el primer volum de la Colecció Minairó, que neix amb la intenció de publicar fantasia en català. Els minairons són petits éssers mitològics que, quan apareixen, es caracteritzen per preguntar insistenment: Què farem? Què direm?. El que jo els diria als responsables de la col·lecció és que no parin, i que continuïn apostant per iniciatives com aquesta que, tot i els seus alts i baixos, ajuda, i molt, a normalitzar el gènere fantàstic en la nostra llengua. Els desitjo molta sort i molts èxits.

jueves, 10 de noviembre de 2016

The four thousand, the eight hundred - Greg Egan (english version)

Disclaimer: English is my third language,  so I want to apologize in advance for there may be mistakes in the text below. If you find any, please let me know so that I can correct it. I'd really appreciate it. Thanks. You can read this review also in spanish here.

Another great author I deleted from the list of those who had not yet appeared on the blog. I know Greg Egan more for his short stories than for his novels, the compilations Axiomatic and Luminous, among other anthologies of other authors, were partly responsible for my current interest in short narrative. Today I will comment  a novella, The four thousand, the eight hundred, that had already appeared in  Asimov's magazine and Subterranean Press will publish it in a few weeks.
I perceived a change of style with what I had read so far from this author. The plot is much more affordable than some of his stories, with very interesting sociological reflections, but not with philosophical reflections that caused the reading to be sometimes stodgy, and neither would I qualify it as hard science fiction, subgenre in which Egan stands out.
The atmosphere is very interesting. The story is located in the two great asteroids of the belt, Vesta and Ceres. There are human colonies in both of them, and between them there is an exchange of materials in the form of huge blocks that travel slowly in space. Ceres exports blocks of ice and Vesta blocks of rock to supply the deficiencies of the other asteroid.
The societies of the two satellites are similar, but in Vesta a situation occurs that causes that part of the population, descendants of a group of the original settlers, is undergoing an active and very powerful discrimination by a great part of the rest of the population. Although events of protest and even sabotage are organized, the situation does not change, and much of this population chooses the slow exile to Ceres in survival capsules installed in the blocks of rock.
Egan touches one of the burning issues of our society, unfortunately: the refugees and their dangerous travels to reach an area where they hope to find shelter and well-being. It is inevitable to think of the parallelism between the Mediterranean Sea and the emptiness in which the blocks move with their stowaways.
It is a pity that the final situation, in which the maximum tension occurs, is resolved very precipitously. A few more pages and a little more explanation to make the resolution more gradual would have improved the final result. It is not the best thing I have read of the author, but it is a very correct novel and I recommend it to you.

The four thousand, the eight hundred - Greg Egan

Otro gran autor que tacho de la lista de los que todavía no habían aparecido en el blog. Conozco la obra de Greg Egan más por sus relatos que por sus novelas, las recopilaciones Axiomático y Luminoso, entre antologías de otros autores, fueron en parte responsables de mi actual afición a la narrativa breve. Hoy comentaré una novela breve, The four thousand, the eight hundred, que ya había aparecido en la revista Asimov's pero que la editorial Subterranean Press va a publicar de forma independiente en unas semanas.
He percibido un cambio de estilo respecto a lo que había leído hasta ahora de este autor. La historia es mucho más asequible que algunos de sus relatos, con reflexiones a nivel sociológico muy interesantes, pero no con las reflexiones a nivel filosófico que provocaban que la lectura se hiciese a ratos un poco pesada, y tampoco la calificaría como ciencia ficción hard, subgénero en el que Egan destaca.
La ambientación es muy interesante. La historia se ubica en los dos grandes asteroides del cinturón, Vesta y Ceres. Hay colonias humanas en los dos, y entre ellos se produce un intercambio de materiales en forma de enormes bloques que viajan lentamente en el espacio. Ceres exporta bloques de hielo y Vesta bloques de roca para suplir las carencias del otro asteroide.
Las sociedades de los dos satélites son similares, pero en Vesta se produce una situación que provoca que parte de la población, descendientes de un grupo de los colonizadores originales, esté sufriendo una discriminación activa y muy potente por parte de gran parte del resto de los pobladores. Aunque se organicen actos de protesta y incluso de sabotaje, la situación no cambia, y gran parte de esta población elige el lento exilio hasta Ceres en cápsulas de supervivencia instaladas en los bloques de roca. 
Egan toca uno de los temas candentes de nuestra sociedad, lamentablemente: los refugiados y sus peligrosísimos viajes para llegar a una zona en la que esperan encontrar refugio y bienestar. Es inevitable pensar en los paralelismos entre el mar Mediterráneo y el vacío por el que se desplazan los bloques con sus polizones.
Lástima que la situación final, en la que se produce la máxima tensión, se resuelva de forma muy precipitada. Unas páginas más y un poco más de explicación para hacer la resolución más gradual hubiesen mejorado el resultado final. No es lo mejor que he leído del autor, pero es una novela muy correcta y que os recomiendo si la podéis conseguir.